Caminant, penso en el moment. El pròxim pas mentre pujo pel muntanya, aquell flor blanca-groga al meu costat, un 'grouse' (urogallo) negre que puja al cel quan casi ho trepitjo amb el seu 'ark-cabak-cabak-cabak', el plugim suau en la cara, i, sempre, aquell pròxim pas. L'esforç fa que no hi ha cabuda per un altre pensament, pels preocupacions del dia laboral, ni (ho confesso) per pensar del llar, de la parella.
Mentre que estic caminant, tots els meus sentits son centrats en el lloc, en les pedres del camí, en els olors de l'all silvestre que creix per tot arreu, del cant constant de l'alosa (Alauda arvensis) que sobrevola el meu camí.
Parat un temps, torno lentament al meu món amb les seves complexitats. Però la medicina de la caminada, aquell viure-moment, em cura de les preocupacions, reordenant la seva importància en la vida. L'amor, la salut, el llar… i, després, molt després, les altres.
Viure el moment és l'estat pur de la humanitat, perquè (m'imagino) era la forma de viure dels nostres antics antepassats. Vivint amb l'esforç físic cada dia - per buscar el menjar, per moure pel territori - elles i els haurien de tenir els sentits enfocats en aquell moment, en aquell lloc. Preocupació és una malaltia moderna.
No comments:
Post a Comment